NIT+DIA=DESTÍ
La nit i el dia són independents, aïllats l’un de l’altre, però successius, complementaris. Ja ho sabem, no cal insistir. Ara bé, sovint la successió de dos fets pot desvetllar idees noves i independents. Així, el pas de dies i de nits pot dur a la idea de destí (allò que fixa per endavant el curs dels esdeveniments i ordena la vida i la història). Però també a l’inrevés: si el destí existeix, pot ser la causa primera dels dies i les nits.
En veure les dues dotzenes de peces que componen l’exposició de Martí Ribas i Xaus tenim la impressió que, de l’encreuament, n’ha sorgit una d’aquestes idees noves: que hi ha un únic discurs amb dues maneres d’entendre l’obra, de servir-se dels mitjans, les tècniques o les actituds.
Martí Ribas respon molt a la imatge que podem tenir de l’artista gràfic de la darrera dècada: el qui salta d’un camp a l’altre sense despentinar-se. En realitat, la seva activitat central és la de crear imatges per a la televisió (cosa que ha fet durant els darrers anys en diversos programes de màxima audiència), així mateix realitza còmics, cartells i, tot seguit, torna a la pintura. Junt a una gran varietat de solucions i tècniques, destaca la seva passió pel concepte.
Xaus, per contra, és un pintor en el sentit clàssic, com ho demostra l’ús central d’una tècnica noble com és l’oli. Ara bé, Xaus (com Dubuffet) va arribar a la pintura a una edat tardana, la qual cosa ha provocat que radicalitzés posicions, paleta i llenguatge. De fet, Xaus va formar-se en plena expansió de l’expressionisme abstracte (en la seva obra podem trobar el pòsit de Hofmann o de Rothko, però hi ha una intenció sígnica, figurativa. No estranya, per tant, la reivindicació que fa del Miró dels anys 60 i 70, un Miró refrescat en la gestualitat dels americans, sense perdre capacitat de llenguatge. Per Xaus l’obra ha de ser ràpida: signe i gest han de sorgir plegats i de manera espontània.
En la present exposició, observem dues trajectòries que s’uneixen, i no tan sols perquè tots dos artistes emprin els personatges com a element central.
Martí Ribas torna a la pintura després d’una llarga reflexió en el terreny del còmic. Potser per això la sèrie que ens proposa té el sentit narratiu d’aquest (s’agraeix, per la seva infreqüència). Diversos personatges insòlits emprenen un viatge a través del qual sofreixen estranyes mutacions. Ells són l’home cocodril, la noia del cap volumètric, el personatge bicèfal, la cara que es pot llegir del dret i de l’inrevés, el nen cilíndric, etc. Aquests personatges formen un conjunt que s’esdevé un gran trompe l’oeil que porta l’obra a un fascinant terreny de promiscuïtat, en que el còmic es refreda a través d’un suggestiu laberint conceptual.
Xaus, per la seva part, parteix d’una exploració de l’artista Roy Lichtenstein en la qual es produeix una simplificació (i densificació) dels personatges i les trames, a l’hora que els globus de text es converteixen en expressions mínimes dels tipus hola o guay. És a dir, el que Lichtenstein havia magnificat dels còmics, a través d’un procés del tot cerebral i manierista. Xaus ho fa retornant a un estat molt més bellugadís i calent, com si volgués retrobar l’essència primigènia, el dinamisme del còmic.
L’exposició és, per tant, un recorregut que s’obre i es tanca en el punt on s’interrelacionen còmic i pintura. Dos arts pròxims, però diferenciats, com els dos autors (com la nit i el dia) que, en aquest punt de contacte creen una cosa nova i independent (com el destí). I, com en el cas del destí, mai no sabrem si aquesta cosa nova, finalment, ha estat causa o efecte.